La societat catalana va dotar-se en el seu dia de moltes entitats amb voluntat de construcció de país, a les que s’hi van incorporar persones de vàlua i compromís reconeguts. En molts casos, una bona part d’aquelles persones encara ara continuen formant part dels òrgans de govern d’aquestes entitats.

Sovint hem sentit que sempre hi ha els mateixos a tot arreu. És un estrany fenomen el fet que persones d’avançada edat i que ja porten desenes d’anys en els òrgans de direcció d’aquestes organitzacions, mantinguin la voluntat de romandre-hi encara més temps. Això provoca “un tap” que impedeix de participar-hi a persones joves amb talent i idees fresques.

Actualment hi ha tota una generació que no hi participa. Es tracta de la generació nascuda als anys setanta, que avui tenen entre trenta i quaranta anys. Si ens mantenim impassibles, aquesta pot ser una generació perduda que no haurà tingut l’oportunitat de participar en les decisions més importants y de contribuir a la reconstrucció del país.

Es tracta d’una generació preparada, que ha crescut en un entorn de canvi constant, avesada a les noves tecnologies i xarxes socials, que ha viatjat i que és conscient de la globalització, que té la capacitat per aplicar noves tècniques en la gestió i, en definitiva, que disposa del just equilibri entre il·lusió i maduresa.

No es tracta d’una generació conformista, sinó que ha manifestat reiteradament la seva voluntat de participar en les decisions i d’influir-hi. En aquest sentit, en no ser-li possible involucrar-se en les entitats “sèniors”, ha optat per involucrar-se en entitats juvenils anàlogues, com ara les associacions de joves empresaris, les branques juvenils dels partits polítics i de les organitzacions sindicals, les joves cambres, etc. Això és només una mostra de la iniciativa, voluntat i capacitat d’assumir responsabilitats d’aquesta generació.

Alguns dels actuals actors de l’escena econòmica i empresarial del país ja ha manifestat públicament que cal una renovació generacional en l’economia catalana.

No té sentit que només fem els relleus generacionals cada trenta anys, convé que això sigui una constant i que diferents generacions puguin conviure en els òrgans de govern per tal d’enriquir-ne els diferents punts de vista i facilitar-ne un relleu gradual i permanent.

Tenim al davant nous reptes sense precedents, que precisen de nova gent, noves idees i noves formes de fer les coses. No volem haver d’explicar als nostres néts que “nosaltres ens vàrem trobar un tap”. Aquesta generació ha de passar de la reflexió a l’acció.

Jordi Solé i Tuyà
Ex-President Nacional de les Joves Cambres de Catalunya i Vocal de la Federació d’Associacions de Joves Empresaris i Emprenedors de Catalunya
www.jordisole.cat

Actualmente estamos viviendo tiempos de poca luz, aunque nos podemos y me puedo considerar muy afortunado. Hay muchos millones de personas en el mundo que no tienen la misma suerte y están pasando por tiempos muy difíciles. Pero a todo ello, no cabe duda que no se puede, ni se debe perder la esperanza. Siempre al final del pasillo hay una luz que nos abre las puertas de par en par y nos ayuda a volver a nuestro camino de alegría, paz y amor. Aunque hoy parezca que ésta no está o que bien, ésta está muy lejos. Hace tiempo que me vengo quejando de alguna que otra situación, ya sea a nivel personal, profesional o simplemente, colectiva; pero también, ya hace unos días, que llegado a una simple conclusión: hay que quejarse menos y actuar más. Dicha, se puede aplicar en todas y cada una de las situaciones que viva yo o que viváis todos los lectores. Actuar más, ¿que se entiende por esto?; pues bien simple. Ante la queja, la acción, ante el pesimismo el optimismo, ante la falta, la búsqueda, ante la negatividad, el positivismo, ante el drama, el humor,… ante tantas y tantas cosas, podemos aplicar tantas y tantas soluciones. Vivimos rápidamente y no tenemos tiempo que perder. Nuestro país está viviendo un constante cambio, una constante rumorología que no hace que apaciguar las ganas de seguir adelante y revolucionar las ideas buenas para tirar adelante y conseguir volver o simplemente, posicionarse al frente de los países locomotora de Europa. Somos muchos, tenemos muchas ganas, queremos el bien para nuestros ciudadanos y sentimos necesidad de pensar y movernos enérgicamente para aplicar cambios positivos en nuestra sociedad. Simplemente hacen falta ganas, energía y tiempo por delante que nos permita llegar a la luz al final del pasillo.

El 13 de març és el final d’una etapa i el començament d’una altra. És el final de l’etapa que vam començar el 20 de novembre del 2007, quan Artur Mas, secretari general d’un partit polític nacionalista, Convergència Democràtica de Catalunya, va proposar posar en marxa un procés obert i integrador per repensar el catalanisme del segle XXI: La Casa Gran del Catalanisme. Dit en unes altres paraules, replantejar les bases d’un ideari que ha estat el vertebrador de l’evolució política, econòmica, social i cultural de Catalunya des de finals del segle XIX en endavant. En fi, un ideari que ha estat, al costat de les lluites socials i el creixement econòmic, el més gran factor de modernització.

El replantejament d’un ideari nacional no és una tasca que correspongui fer-lo tan sols a un partit polític. És una feina que correspon a tota una societat, independentment de l’adscripció ideològica de cadascú. Per això aquesta tasca havia de plantejar-se com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Aquesta va ser l’aposta, no gens habitual, per altra banda, del partit nacionalista majoritari a Catalunya des de fa tres dècades.

El tacticisme impedeix l’evolució profunda de les idees. La Casa Gran del Catalanisme és, per tant, una visió estratègica del país i de les seves necessitats. És un procés de debat que necessita una base de discussió, unes idees, sobre les quals opinar i debatre lliurament i des de la imaginació i el pluralisme. La Fundació CatDem ho ha fet així i ha encarregat a diversos intel·lectuals i professionals l’elaboració dels textos a partir dels quals discutir. Durant dos anys, del 2008 al 2010, una sèries de comissions de treball han reflexionat al voltant de temes com ara la cultura i la identitat catalanes, la presència de la dona l’espai public, la projecció internacional de Catalunya, les polítiques de memòria històrica, la immigració, etcètera. A la vegada es van constituir tres Àmbits de Pensament, cadascun dels quals s’ha centrat a debatre sobre el posicionament de Catalunya en un món globalitzat (La Catalunya Global), les infraestructures, els models productius i mediambientals que es necessiten (La Catalunya en Xarxa) i els aspectes socials i els valors compartits que cal garantir a la ciutadania del nostre país (La Catalunya Plural). I tot això s’ha fet sense demanar pertinències polítiques i sense posar condicions prèvies.

El 13 de març farem públiques les conclusions d’aquest procés. Serà el final d’una primera fase de reflexió amb la mirada posada en el canvi. El 13 de març serà, doncs, final i inici d’un llarg camí que hem compartit —i volem compartir— amb aquells que, com nosaltres, creuen en els tres principis que han fet de Catalunya un país amb vocació universal: l’humanisme, la democràcia i el catalanisme.

+informació

Benvolgut company empresari,

Amb motiu de les properes eleccions a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona em plau fer-te saber que he presentat una candidatura que s’emmarca dins de la iniciativa ImpliCat (www.implicat.org), amb la intenció de promoure un canvi generacional en els òrgans de govern de la Cambra.

És per això que et demano el teu suport a les nostres candidatures, mitjançant la cumplimentació del formulari de sol·licitud de vot per correu que t’adjunto. Adjunt a aquest e-mail et faig arribar una carta de presentació, el formulari de sol·licitud de vot per correu, l’autorització de reconeixement bancari i unes breus instruccions que et seran útils.

Per tal de complir els terminis establerts, necessitaríem poder disposar d’aquesta documentació a la nostra oficina de Barcelona (08007 – Rambla Catalunya, 47, 3er.) abans del divendres 5 de març. Per això, pots fer-nos-ho arribar o avisar-nos per tal que t’ho passem a recollir.

Tanmateix et prego que facis arribar aquest e-mail a totes les empreses que creguis que ens poden donar suport.

Si tens qualsevol dubte, si us plau, posat en contacte amb mi a través del telèfon 609 762 644 o per correu-e, o a través de qualsevol de les altres dades de contacte que apareixen en els documents adjunts.

A l’espera de poder comptar amb el seu recolzament, quedo a la seva disposició per qualsevol aclariment.

Jordi SOLÉ



Des d’Implicat, davant dels nous temps que venen, volem col·laborar a que una nova gent s’impliqui en la presa de decisions rellevants pel nostre futur. Persones que actuïn d’una manera clara i contundent, sense condicionants previs, i propiciïn nous lideratges pel rellançament de Catalunya.

VOLEM

MOBILITZAR TOT EL POTENCIAL DEL PAÍS

Implicar els sectors més dinàmics en l’impuls de la nostra societat. Ara mateix, una part important de les persones més emprenedores i preparades no participen en les nostres institucions més representatives. L’endogàmia en la seva composició i la manca d’ambició són les principals barreres a vèncer.

RENOVAR LES INSTITUCIONS DE LA SOCIETAT CIVIL

Cares noves han d’arribar a la majoria d’institucions del país. Gent amb idees fresques i amb visions i estratègies innovadores, gent capaç de propiciar nous lideratges sense les hipoteques del passat.

Per construir un país de qualitat, competitiu i cohesionat és imprescindible disposar d’unes entitats de la societat civil ambicioses i amb visió de futur.

Descarrega’t el Manifest

Antes que nada, quiero decir que estoy totalmente indignado por la imagen dada por un Diputado al Congreso, ya que creo que un dirigente tiene que comportarse como tal, dentro y fuera del que podríamos considerar “su lugar de trabajo”. Sin duda alguna nos meremos políticos de tallas más propias y no algunos casos como estos. Pero mi titular del post es: “en defensa de Nacho Uriarte”, pues si, quiero defenderlo ya que después de tan despreciable situación, ha tomado una decisión que le honra sinceramente. El que hasta hoy fue vocal de la Comisión de Seguridad Vial del Congreso de los Diputados, reconoció los hechos y dimitió de su cargo dentro de la misma comisión. Creo que hay muchos políticos que por mucho menos y por mucho más, no han tomado dicha situación. Este gesto, le honra; aunque no le disculpa de la situación vivida el pasado viernes en Madrid tras la que embistió a un coche y dio una tasa de alcohol de 0.52, el doble de lo permitido. Pero quería reconocerle su gesto al dimitir de la Comisión, a la cual después de este accidente no le corresponde estar por dignidad.

Avui llegeixo a e-noticies.cat i ho he pogut corroborar a “La Razón” que el  president de la SGAE, Teddy Bautista, ha arribat a un acord de jubilació que li garanteix una pensió vitalícia que gairebé iguala el seu salari actual: 323.773 euros anuals. Segons informa La Razón, Bautista cobrarà una pensió vitalícia de 24.511,49 euros al mes.

Això és totalment denunciable, milers de persones en aquest país es “moren” de gana i tenim aquí un “Senyor” que cobrarà milers i milers d’euros. Demano dignitat d’una vegada!!

Hace ya muchos días que tenía ganas de hacer este artículo. “Cop sobre la taula” es muy catalán, pero describe, para mí, una acción que para empezar los sindicatos y mas de uno tendría que hacer en estos precisos momentos de crisis que estamos viviendo en nuestro país.

Me preocupa particularmente que muchas de las conversaciones de sobremesa se centren en analizar si la postura de Aznar cuando levantó un dedo hacia unos criajos (recordemos que lo estaban abucheando) es correcta o no. Sinceramente pienso que no es correcta, sobretodo por un personaje de su talla. No puede olvidar que fue Presidente y que ese título le queda siempre ligado a lo que haga y sobretodo, el como lo hace. Pero bueno, ¿es importante esa acción?, creo sinceramente que estamos perdiendo el juicio, para mi eso es una auténtica “gilipollada”; encima la mesa tenemos problemas mucho mas importantes que no se están tratando y no los afrontamos.Me permito recordar que tenemos casi 5M de parados en España y creciendo. Si, si, creciendo! Antes estábamos pensando en estar entre los 5 grandes de Europa y ahora estamos cerca de ser el primero por la cola. Suerte tenemos de Grecia y Portugal, aunque Portugal en ciertas cosas ya está mejor que nosotros.

Me pregunto que hace el Gobierno para mejorar esta situación. ¿Quizás no hace nada?. Sería terrible, no¿?. Sería para pedir explicaciones y alguna que otra dimisión, no¿? y ¿porque no se piden?. La Ministra Aído, después de gastarse cerca de 2M de euros en explicar la forma en como tocarse el órgano sexual femenino, ¿cómo es que sigue en su cargo?. Yo creo que estaría mejor en la cola del INEM! Sinceramente! Ya no viene de uno o dos.

Tenemos muchos más ministros propios de estar en dicha cola, por ejemplo Corbacho o el mismísimo Chavez, ¿que hacen?. Nada! Los Consellers de la Generalitat también podrían estar todos en la cola del SOC, sin ningún problema.Huguet, Saura, Maragall, Serra, Geli, … todos son bastante mediocres, quizás Castells y Tura se podrían salvar. Siento no poder defender a Llena, pero tiene un buen problema montado en tractores. No se salva.

Demasiado problemas y pocas soluciones, casi nulas. Hace falta un golpe encima la mesa, sindicatos!!! Donde estáis? Ah, que no están! Sinceramente, en este país falta mucha dignidad, demasiada!!

Vaig poder llegir un article de la periodista Pilar Rahola, que va realitzar a partir d’una carta d’opinió de la La Vanguardia, on ha criticat els 1.445.883 euros que s’ha gastat la Ministra en acontentar el lobby “feminista”, així com els prop de 26.000 euros per a un informe titulat ‘Mapa de innervació i excitació sexual en clítoris i llavis menors, aplicació en genitoplastia’. Realment és per a demanar la seva dimissió!!! M’agradaria que aquest país comenci a gastar els diners allà on realment hi ha necessitat. Aquests prop de 2M d’euros s’haurien pogut invertir en la construcció de nous centres d’atenció a dones agredides o a la protecció de les mateixes, cada dia tenim notícies de violència de gènere i és un problema molt més important que aquesta “xorrada”.